L'impacte literari

Els bombardeigs de Barcelona van esdevenir de seguida una tràgica font d'inspiració literària. Els efectes devastadors, tant materials con anímics, d'aquestes accions, la seva crueltat i el seu dramatisme, la seva inexorabilitat i al por i la incertesa de la població a esdevenir-ne una víctima futura conferien a aquest tema un potencial literari enorme, del qual mostrarem alguns exemples.

En les múltiples obres de “memòries personals” que inclouen els anys de al Guerra Civil, els escriptors que van viure directament els bombardeigs se'n fan ressò especial de manera, no per molt descriptiva, menys dramàtica.

- Carles Pi i Sunyer, alcalde de Barcelona, va escriure a “La Guerra 1936-1939. Memòries”:

“ Va ésser llavors que com a alcalde vaig sentir la tristesa de veure les malvestats produïdes pels primers bombardeigs. Era al matí de bona hora; encara no havia sortit de casa quan vingueren a dir-me que les bombes, que tots acabàvem de sentir explotar, havien caigut al Poble Sec, una barriada de cases petites i gent modesta. I allí havia veure per primer cop el quadre de devastació cruel que més tard, a Londres, tant hauria de tornar a viure. Les cases esventrades, les parets reduïdes les llars desfetes, un amuntegament de desferres polsoses. I el dolor de les víctimes. Quan vaig arribar-hi ja se n'havien endut alguns morts i ferits; en restaven, però, encara per a fer el quadre més patètic.”

- Pere Calders, utilitza un cert sentit de d’humor que posa en evidència la tragèdia i mescla la realitat i la il·lusió:

“Una detonació formidable va fer tremolar la vella casa fins els fonaments. Un estrèpit de trencadissa congelà el veïnat. I els crit corprenedors de les víctimes esquinçaren el vel de calma de la nit estelada. Gonfaus va perdre el món de vista.[...]

Quan hom va poder extreure el cadàvers d'enmig de l'esmicolada peça, Eleuteri Gonfaus hi va voler ésser present . I el seu astorament no va conèixer límits. Els cossos d'Albí i Serní, de Roser i Mariana apareixien abraçats de dos en dos, tal com mai ningú ho hauria assolit que s’abracessin en vida. Havia calgut que la metralla homicida colpís la ciutat perquè es llencessin els germans als braços dels germans.”

- Oriol Vergés. 1938 Viure i morir sota les bombes, podem llegir:

“De sobte, les sierenes, amb aquell xiulet, aquell xiscle tràgic que pentetrava endins, molt endins de cada cituadà, enunciaven que s'apropava una escuadrilla d'avions enemics. Els visitants van córrer cap a l'estació de metro mes propera, la de Jaume I. Algunes mares arrosegaven a batzegades els fills petits, que ploraven espantats del pànic col·lectiu. [...]

Els avions que volaven baix i havien sortejat la cortina dels trets dels canons antiaeris de Montjuïc descarregaven les bombes ben a prop. El retruny de les explosions feia vibrar els vidres dels aparadors que les botigues i l'aire es carregava amb la pudor embafadora de la pólvora i del sofre. En Pau Moliner s'havia refugiat a l'entrada de la cereria del carrer, amb un llapis entre les dents per protegir-se de l'estrèpit, mentre veia les fumeres negres que es formaven en direcció al barri de la Ribera.”