dimecres, 31 d’octubre del 2007

26 de gener de 1939: la caiguda de la ciutat

“BARCELONA ha sido ocupada. Las tropas nacionales han entrado en la capital por las Avenidas del Oeste y del Norte, ocupando los puntos estratégicos de la ciudad”.


D'aquesta manera, amb aquestes paraules, les tropes del general Franco confirmaven la notícia de l'ocupació de la ciutat. Era un fred 26 de gener de 1939.

La llarga i terrible guerra, iniciada el 18 de juliol de 1936 amb l'aixecament de bona part de l'exèrcit espanyol contra el govern legítim de la República, havia finalitzat per als barcelonins.

Amb la fi de la guerra, a Barcelona no va arribar la pau, sinó que es va iniciar una dura postguerra que es va caracteritzar per la prohibició de les institucions, de la llengua i la cultura catalana i sobretot, per una important repressió contra els considerats contraris a la nova ideologia. Aquesta repressió va ser especialment sagnant per a la capital catalana i per als seus habitants. Molts barcelonins van perdre la seva feina per ser considerats contraris al nou règim, mentre que d'altres van ser empresonats i fins i tot afusellats per haver defensat la legalitat republicana. Per lesa noves autoritats, Barcelona simbolitzava un dels indrets més destacats del catalanisme i del republicanisme, dos dels motius pels quals les tropes rebels s'havien aixecat contra el poder legal republicà. Per aquesta raó van creure convenient que la ciutat i els seus habitants paguessin amb un alt cost aquells pecats. Aquest fet explicaria perquè Barcelona va ser l'únic territori conquerit per l'exèrcit franquista que va patir un règim especial d'ocupació que es va mantenir fins a l'agost de 1939, quatre mesos despreés de la Guerra Civil.



L'impacte literari

Els bombardeigs de Barcelona van esdevenir de seguida una tràgica font d'inspiració literària. Els efectes devastadors, tant materials con anímics, d'aquestes accions, la seva crueltat i el seu dramatisme, la seva inexorabilitat i al por i la incertesa de la població a esdevenir-ne una víctima futura conferien a aquest tema un potencial literari enorme, del qual mostrarem alguns exemples.

En les múltiples obres de “memòries personals” que inclouen els anys de al Guerra Civil, els escriptors que van viure directament els bombardeigs se'n fan ressò especial de manera, no per molt descriptiva, menys dramàtica.


- Carles Pi i Sunyer, alcalde de Barcelona, va escriure a “La Guerra 1936-1939. Memòries”:

“ Va ésser llavors que com a alcalde vaig sentir la tristesa de veure les malvestats produïdes pels primers bombardeigs. Era al matí de bona hora; encara no havia sortit de casa quan vingueren a dir-me que les bombes, que tots acabàvem de sentir explotar, havien caigut al Poble Sec, una barriada de cases petites i gent modesta. I allí havia veure per primer cop el quadre de devastació cruel que més tard, a Londres, tant hauria de tornar a viure. Les cases esventrades, les parets reduïdes les llars desfetes, un amuntegament de desferres polsoses. I el dolor de les víctimes. Quan vaig arribar-hi ja se n'havien endut alguns morts i ferits; en restaven, però, encara per a fer el quadre més patètic.”


- Pere Calders, utilitza un cert sentit de d’humor que posa en evidència la tragèdia i mescla la realitat i la il·lusió:

“Una detonació formidable va fer tremolar la vella casa fins els fonaments. Un estrèpit de trencadissa congelà el veïnat. I els crit corprenedors de les víctimes esquinçaren el vel de calma de la nit estelada. Gonfaus va perdre el món de vista.[...]

Quan hom va poder extreure el cadàvers d'enmig de l'esmicolada peça, Eleuteri Gonfaus hi va voler ésser present . I el seu astorament no va conèixer límits. Els cossos d'Albí i Serní, de Roser i Mariana apareixien abraçats de dos en dos, tal com mai ningú ho hauria assolit que s’abracessin en vida. Havia calgut que la metralla homicida colpís la ciutat perquè es llencessin els germans als braços dels germans.”


- Oriol Vergés. 1938 Viure i morir sota les bombes, podem llegir:

“De sobte, les sierenes, amb aquell xiulet, aquell xiscle tràgic que pentetrava endins, molt endins de cada cituadà, enunciaven que s'apropava una escuadrilla d'avions enemics. Els visitants van córrer cap a l'estació de metro mes propera, la de Jaume I. Algunes mares arrosegaven a batzegades els fills petits, que ploraven espantats del pànic col·lectiu. [...]

Els avions que volaven baix i havien sortejat la cortina dels trets dels canons antiaeris de Montjuïc descarregaven les bombes ben a prop. El retruny de les explosions feia vibrar els vidres dels aparadors que les botigues i l'aire es carregava amb la pudor embafadora de la pólvora i del sofre. En Pau Moliner s'havia refugiat a l'entrada de la cereria del carrer, amb un llapis entre les dents per protegir-se de l'estrèpit, mentre veia les fumeres negres que es formaven en direcció al barri de la Ribera.”

Reaccions internacionals

Des del primer moment la Guerra Civil Espanyola va tenir un important ressò a Europa. La situació política europea ja era molt tensa des de l'aparició del feixisme italià i el nazisme alemany. L'esclat de la guerra a Espanya va ser vist com una nova confrontació en les forces democràtiques i en part, revolucionàries i les dictadures i els règims feixistes. Per a molta gent Espanya era el primer escenari d'operacions on combatien les dues forces s'acabaren enfrontant a la Segona Guerra Mundial. La posició dels governs no va impedir que es produís una gran onada de solidaritat internacional amb el bàndol republicà. Milers de voluntaris dels països més diversos van arribar a Espanya per combatre en defensa de la legalitat republicana: eren anomenades “Brigades internacionals” que van arribar a ser uns 40.000 voluntaris, que van tenir un paper molt important en la defensa de Madrid i van lluitar en tots els fronts bèl·lics. A més dels brigadistes, a molts països es formaven nombrosos comitès de suport a la República que recaptaven fons, feien accions de protesta davant dels seus governs o acollien malats, ferits i nens que fugien del conflicte.

Els bombardejos del març de 1938

Les forces del general Franco eren clarament superiors en totes les armes i en tots els terrenys. Pel que fa a l’aviació, els aparells nacionals volaven sobre el territori fidel a la República sense trobar cap mena d’oposició. Ni l’antiquada aviació republicana ni el foc antiaeri no representaven un risc massa gran pels moderns avions alemanys i italians de que disposava l’exèrcit de l’aire de Franco.

Des de febrer de 1937 al gener de 1939, el nombre total de bombardeigs fou en torn de 180, amb més de 1.800 morts i uns 2.700 ferits. Van resultar afectats uns 1.800 edificis, dels quals 300 completament destruïts. Es llançaren unes 1.900 bombes de diferent potència.

Els més importants van ser els dels dies 16, 17 i 18 de març de 1938 amb els que la ciutat de Barcelona va conèixer el punt àlgid dels bombardeigs. En pocs dies, patí 13 bombardeigs aeris que causaren més de 500 morts, dels quals molts eren infants, i uns 1.500 ferits. El 17 de març, al migdia, un bombardeig provocà l’ensorrament de diversos edificis a la plaça Universitat, principalment a la cruïlla del carrer Balmes amb la Gran Via de les Corts Catalanes, just al costat de l’edifici central de la Universitat de Barcelona, que resultà afectada per l'impacte de les bombes.

Barcelona té el trist rècord d’haver estat la primera gran ciutat del món que sense estar al front de batalla, va ser víctima de bombardeigs indiscriminats que afectaren greument la població civil. Entre el 13 de febrer de 1937, dia del primer atac, i el 24 de gener de 1939, data del darrer bombardeig al port, la capital catalana va patir 385 agressions aèries.

La xifra de víctimes mortals segons dades oficials de l’època, fou d’unes 2.750 com a conseqüència directa dels bombardeigs, als quals cal afegir els que van quedar greument ferits i no van sobreviure. Els hospitalitzats van superar els 7.000 i els edificis seriosament afectats foren més de 1.800, dels quals uns quants del patrimoni religiós, llavors tancats o usats per a serveis públics.

L’àrea més afectada, després del port i la Barceloneta, que va haver de ser evacuada totalment, fou l’entorn de la plaça Catalunya, el Casc Antic, el Poble Sec i l’esquerra de l’Eixample. Els bombardeigs van tenir com a objectiu primer les indústries, tallers, magatzems, estacions de tren, instal·lacions militars i edificis oficials. Però de seguida van atacar també zones densament poblades i altres objectius civils directes, no “col·laterals”, per espantar la població. Per exemple, els bombardeigs del 16, 17 i 18 de març de 1938 al centre de Barcelona van fer gairebé un miler de morts. El secretari d’Estat nord-americà, Cordell Hull, va escriure llavors que “quan la pèrdua de vides humanes entre la població civil no combatent és potser més gran que mai en la història, crec que parlo en nom de tot el poble nord-americà si expresso un sentiment d’horror per tot el que ha passat a Barcelona...”. Set anys després, els nord-americans arrasarien ciutats alemanyes i japoneses i farien centenars de milers de víctimes civils.

El “Mercat de la Barceloneta” va ser objecte d’un bombardeig de l’aviació alemanya el dia 16 de setembre de 1938. El raid, que va fer almenys 31 morts i 124 ferits, va ser obra de 15 bimotors nazis, que van llançar un centenar de bombes a la zona. A més de la destrucció del mercat, també van quedar inutilitzats dos vaixells anglesos.

L’atac es va produir a les 10:20 hores, en plena ebullició del mercat. Els avions volaven a sis mil metres d’altitud i van provocar la mort de 31 persones -18 de les quals eren dones- i la destrucció de diversos edificis.

"La mort venia del cel"



L'inici dels bombardejos. Qui bombardeja?

Les tropes que es van aixecar en armes contra la República espanyola van començar a bombardejar Barcelona amb l’objectiu d’atemorir la població civil.

A proposta del govern francès, Europa va decidir no intervenir en el conflicte espanyol. Tot i així, el govern italià i l’alemany donaren suport des del primer moment als insurrectes. L’ajuda alemanya va ser especialment important en aviació, artilleria i tancs, i els italians van enviar més tropes però de menys importància estratègica.

Mentrestant, la República es va trobar sense el suport dels seus únics aliats possibles, les democràcies europees, perquè França tancà la frontera i la Gran Bretanya decretà un embargament total contra la República. Davant d’aquesta situació l'URSS es va convertir en l’únic suport militar, tant amb armes com amb assessors dels partidaris de la República.

La Guerra Civil, i l’aviació en particular, va esdevenir un camp de proves per a les potències estrangeres que s’hi van implicar, experiències que després van utilitzar durant la Segona Guerra Mundial, les tàctiques de bombardeig terrorista assajades pels italians sobre Barcelona també formaven part d’aquest aprenentatge terrible.

Els primers atacs contra Barcelona però, no van venir de l’aire, sinó del mar. El vespre del 10 de novembre de 1936 el cuirassat Canàries, que es trobava a catorze quilòmetres mar endins, i que ja havia bombardejat altres llocs de la costa catalana va llançar alguns obusos que no van arribar a la ciutat i van caure al mar. Més endavant, el 22 de juliol del 1937, aquest cuirassat es va mostrar més efectiu i si que va provocar alguns morts a l'Eixample.

El primer bombardeig aeri va ser el 16 de març de 1937, a tres quarts de set del matí, efectuat per tres avions que van causar destrosses al barri del Poble Sec i a la Barceloneta, amb el resultat de 6 morts i 32 ferits. El segon va tenir lloc el 18 d’abril, en què un sol avió va deixar caure la seva càrrega mortal sobre l’avinguda Francesc Layret, actualment el Paral·lel i rodalies. Però el primer bombardeig aeri que causà una gran mortaldat a la ciutat de Barcelona va ser el del 29 de maig del 1937, que era el tercer que patia la ciutat i el primer de nocturn. En total es van comptabilitzar 64 morts i més de 150 ferits. Els bombardeig aeris van continuar amb certa regularitat durant els mesos de juliol i agost fins a incrementar-se el setembre i l’octubre. Durant el mes de gener de 1938 Barcelona va patir vuit bombardeigs que van afectar, principalment, al Casc Antic i que van causar la mort a unes 600 persones. Els bombardeigs més forts a la ciutat va ser els del dia 19, que va fer uns 170 morts i més de 200 ferits, i el del dia 30 el qual, en dos atacs consecutius, va provocar més de 200 víctimes mortals.

Més enllà de les morts i dels ferits que tots aquests atacs provocaven i de la desesperació de la població civil, cal destacar les terribles destrosses als edificis i a la infraestructura de la ciutat, que complicaven encara més la vida d'una població esporuguida i indefensa.



La majoria d'atacs aeris contra Barcelona van ser protagonitzats pels bombarders Savoia S.79 i S.81 de l'Aviació Legionària Italiana, amb base a Mallorca, que Franco va reclutar perquè l'ajudessin.

Savoia-Marchetti S.79 Sparviero //Savoia-Marchetti S.81 Pipistrello


També ho van fer de manera habitual els hidroavions Heinkel HE-59 de la Legión Cóndor alemanya, també amb base a Mallorca.

Heinkel HE-59 Zapatones


A l'ofensiva final contra Barcelona també van actuar Heinkel HE-111 i fins hi tot un atac dels famosos Junker JU-87 Stuka.


Heinkel HE-111 Pedro//Junker JU-87 Stuka


Barcelona contra el feixisme

L’abril del 1939 l’exèrcit del general Franco va arribar al Mediterrani per Vinaròs i Catalunya va quedar aïllada de la resta de la zona republicana.

Amb la caiguda de Barcelona i Madrid al 1939 acaba la Guerra Civil i els partidaris de la República es donen per vençuts.

L'1 d’abril es va considerar acabada la guerra amb el triomf del general Franco, la qual cosa li va permetre adquirir el rang de cap de l’estat i cap del govern amb tots els poders acumulats a les seves mans. Franco va governar amb aquest sistema fins gairebé quaranta anys, fins el dia en que va morir, el 20 de novembre del 1975.

La política de Franco va ser l'inici d’un període complicat per les llibertats de Catalunya ja que s''inicià la prohibició de totes les manifestacions d’identitat catalana. En aquest sentit, entre d’altres decisions, cal destacar el decret del general Franco amb el que s’anul·là l'Estatut d’autonomia de Catalunya.

Per altra banda, la política dictatorial del general Franco va portar a Espanya, i com a conseqüència a Catalunya, a un període d’aïllament, lluny del desenvolupament econòmic, social i cultural que experimentaren la resta de països desenvolupats o en vies de desenvolupament. Però als anys 60 i 70 es produeix un cert auge econòmic i una tímida obertura a l’exterior gràcies a la imposada estabilitat política. Catalunya, en surt especialment beneficiada ja que veurà augmentar les seves capacitats econòmiques i el seu benestar social.

El sistema polític de Franco, sorgit d’una guerra, no tenia constitució. Tots els càrrecs polítics eren destinats directament pel cap de l'Estat, tant els ministres com els membres de les corts.

Es van suprimir les llibertats pròpies dels països democràtics occidentals:

- Els partits polítics i els sindicats van ser prohibits.

- Estaven restringides les llibertats d’associació i de reunió.

- Hi havia un control molt estricte de la llibertat de premsa per mitjà de censura.

- Les persones contràries a aquest règim, no podien exercir una oposició oberta.

Així doncs, hi va haver una llarga postguerra, que va durar fins els anys cinquanta. Durant aquest període es va haver de reconstruir el país, que havia quedat malmès i en una situació de fam i misèria.

Per reconstruir el país, el govern va intentar augmentar la producció agrària de regadiu mitjançant la construcció de pantans i desenvolupar la indústria.

Causes de la guerra civil

Com a principals causes de la guerra civil es poden esmentar les següents:

- L’enfrontament de l’esquerra més radical amb l’Església Catòlica.

- La no acceptació per part de la dreta tradicional espanyola de la pèrdua parcial dels seus privilegis i de les reformes republicanes.

- L’agitació revolucionària dels obrers i algunes decisions del govern.

- El malestar que això provocava entre part de la població.

Aquest malestar es va traduir amb l’aixecament de gran part de l’exèrcit contra el govern republicà. Aquest aixecament va començar al Marroc el 17 de juliol de 1936 i va provocar la Guerra.

La Guerra va durar gairebé tres anys, durant els quals les forces insurrectes, anomenades nacionals, dirigides pel general Franco, van anar avançant fins a conquerir tot el territori nacional.